«15 de febrer de 1714. Las tropas de Felip V, sitian en Sant Pol als valents voluntaris catalans del regiment de Amill.
La valerosa defensa que sostingueren los sanpolenchs contra las tropas francesas que Felip V de Castella portá per implantar l'absolutisme en nostra terra, fou motiu de la destrucció d'aquell poble. Apurant tots los recursos y devant de la superioritat de las del enemich, abandonant lo poble per las donas y'ls vells, se posessionaren los soldats del d' Anjou, de can'N Reig y desde alli foren amos de la població.
Pero'ls valents voluntaris manats pel company y amich del general Moragas, En Villar de Sant Pol en numero de 50 homes escullits, se retiraren y's feren forts en la torre de la Martina que encare avuy s'aixeca á cosa de mitx quart de la població, jurant morir avants que rendirse.
Desde allí vegeren aquells valents lo saqueig y crema de la vila, y 'l cástich imposat á la s campanas que tócaren á somatent que fossen destrossadas, lo mateix que'l rellotge públich. Lo venjatiu monarcaprohibí la reedificació del poble; però passada la guerra tornáren á sas llars los sanpolenchs situantse en tendas formadas ab mantas y pals, vora la platja. Tendas que havian d'arrencar mes que depressa refugiantse en las barcas de pescar, cada vegada que'ls executors de la bárbaras ordres del rey butxí anavan pera fer efectiu lo seu cumpliment.
Aquells estats de cosas durá algun temps; lo santpolench, lo bergant per la causa del absolutisme, no tenia altre abrich ni sopluig que la manta, y la veu de las campanas del seu rellotge ja no l'avisava del perill de las llibertats de la terra. 

Allavoras fou quan nasqué l'adagi que es sagell de la glòria pera Sant Pol de Mar: 
»A Sant Pol la manta Y la gent berganta» 

D'allavors data també lo ¿quina hora es?, sátira que recordava i recorda encare aquella terrible hora de la pérdua de las llibertats de la terra catalana.
Los fills de Sant Pol s'enfadan al sentir l'infamant pregunta y tenen rahó. ¿Cuant será que ells y nosaltres, los de S. Pol y 'ls de tot Catalunya podrém contestar als que 'ns preguntin ¿quina hora es?: 
La hora de que Catalunya recobri lo perdut." 

La llegenda sobre: «Sant Pol, quina hora és?» 

Conten les «males llengües» que a l'època dels rellotges de sol, a la població, se'n va restaurar un que havia quedat malmès a causa del sol i la pluja i que, per evitar que els tornés a passar el mateix una altra vegada, se'ls va ocórrer de cobrir-lo, la qual cosa provocà que perdés la seva utilitat, quedant la busca a l'ombra del tendal.

I, com acostuma a passar, la llegenda serví a les poblacions veïnes per fer-ne mofa i en passar pel poble, sobretot amb el tren, feien sempre la mateixa pregunta als santpolencs... 

Amb el pas del temps, però, la població va aprendre a conviure amb l'anècdota fins al punt d'arribar a utilitzar-la com a eslògan de presentació de la pròpia població, la qual cosa en una altra època hagués estat impensable: 

«És l'hora de Sant Pol!" és, avui, la frase reclam del turisme a la nostra vila, com temps enrere ho havia estat "Sant Pol, a tota hora!».