Quan es va començar a fer la perforació del túnel del ferrocarril es va descobrir que la roca tenia moltes cavitats i vetes, del qual se'n va derivar una història que remunta als temps en que Sant Pau era un monestir habitat per monjos benedictins. Aquests, s'explica, tenien l'entrada a un passadís subterrani, obra dels romans, el qual conduïa directament a la platja. La llegenda explica que en aquest passadís els monjos hi van amagar grans riqueses, dins una cambra, entre les quals hi havia la figura d'un dimoni feta d'or massís. Es diu que, quan es van iniciar les obres del ferrocarril i, per tant, les de perforació del túnel, es va descobrir una gran gruta que podria correspondre's amb aquest passadís. Potser aquesta llegenda és la raó per la que hi va haver tants enfonsaments mentre es construïa el túnel. En un d'aquests es va enfonsar una de les tres cases de Sant Pau (ja s'havien fet desallotjar) i les escales que portaven al monestir. Aquests desperfectes van córrer a càrrec de l'empresa del ferrocarril, com es pot observar en la reconstrucció de les escales, els maons dels quals estan posats en vertical, tal i com ho feien els carrilaires.
 
HISTÒRIA
L'edifici que s'aixeca dalt del turó de Sant Pau correspon a l'església de l'antic monestir benedictí de Sancti Pauli in Maritima, que donà nom i origen a la població. La documentació més antiga data de l'any 955 dC i fa referència a la donació d'una vinya al monestir. L'oració, juntament amb la producció de vi eren en aquella època les activitats principals dels monjos.
L'any 985, probablement, va ser destruït pels sarraïns i reconstruït, posteriorment, pels Comtes de Barcelona, que el van posar sota la seva protecció tot i que no va funcionar, ja que arran dels nombrosos atacs els monjos van abandonar-lo.
Per a restaurar la vida monàstica, l'any 1068 Ramon Berenguer I va cedir el monestir a la comunitat benedictina de Sant Honorat de Lerins. La pèrdua dels territoris de la Provença va obligar als monjos a marxar, el 1265, i vendre el monestir a Guillem de Montgrí, que el va cedir a la cartoixa d'Scala Dei. El període en el qual el monestir va estar sota la direcció de la cartoixa (s. XIII-XIV) va ser una etapa esplendorosa en la que va augmentar el seu patrimoni i va esdevenir un centre intel·lectual important amb un scriptorium, on el prior comprava llibres al rei Martí l'Humà.
El 1415 els eclesiàstics es van fusionar amb la comunitat de Tiana i això va provocar un progressiu abandonament del monestir, fins que el 1434 va ser venut al vescomte de Cabrera que el va utilitzar com a fortificació davant dels atacs pirates. Durant la guerra contra Joan II, el 1465, Bertran d'Armendaris, senyor del castell de Palafolls i Montpalau, hi va afegir elements defensius i va anar passant per diverses mans fins que al s. XIX es fortificà de nou i patí un incendi.
 
L'EDIFICI
Es tracta d'un edifici complex, que barreja elements i estils de diferents èpoques. El sector principal és romànic, probablement de l'etapa benedictina dels s. XI-XII i està format per una nau única coberta amb volta de canó i absis semicircular.
L'interior presenta tres nínxols irregulars, el central, més gran, usat el s. XVIII com a sagristia. I guarda una imatge de l'apòstol Sant Pau, obra de Joaquim Renart, i un retaule barroc del s. XVIII, dedicat a Sant Pau.
Exteriorment la part més antiga és la que no presenta arrebossat i mostra carreus irregulars amb materials ceràmics d'època romana.
Cap al s. XV es sobrealçà amb espitlleres i probablement també s'allargà la nau, s'alçà la torre amb espadanyes i es construí el matacà a la façana nord, defensant el que era la porta d'entrada.
Sota l'església (com si d'una cripta es tractés) hi ha una cambra rectangular amb volta de canó, de l'època paleocristiana s. V-VII dC. Es tracta de la única construcció que es conserva íntegra en tota la comarca.
I cal destacar la llàntia que hi ha damunt de la porta a mode de far, utilitzada antigament pels pescadors.
L'edifici està catalogat com a Bé d'Interès Cultural i Bé Cultural d'Interès Nacional.

SANT PAU
Cuando se empezó con la perforación del túnel del ferrocarril se descubrió que la roca tenía muchas cavidades y vetas, del cual se derivó una historia que remonta a los tiempos en que Sant Pau era un monasterio habitado por monjes benedictinos. Estos, se explica, tenían hecha una entrada a un pasadizo subterráneo, obra de los romanos, que conducía directamente a la playa. La leyenda cuenta que en este pasillo los monjes escondieron grandes riquezas, en una cámara, entre las que estaba la figura de un demonio hecha de oro macizo. 
Se dice que, cuando se iniciaron las obras del ferrocarril y, por tanto, las de perforación del túnel, se descubrió una gran gruta que podría corresponderse con este pasillo. Quizás esta leyenda es la razón por la que hubo tantos hundimientos mientras se construía el túnel. En uno de estos se hundió una de las tres casas de Sant Pau (ya se habían hecho desalojar) y las escaleras que llevaban al monasterio. Estos desperfectos corrieron a cargo de la empresa del ferrocarril, como se puede observar en la reconstrucción de las escaleras, los ladrillos de los cuales están puestos en vertical, tal y como lo hacían los carrileros.
 
HISTORIA
El edificio que se levanta en la colina de Sant Pau corresponde a la iglesia del antiguo monasterio benedictino de Sancti Pauli in Marítima, que dio nombre y origen a la población. La documentación más antigua data del año 955 d.C. y hace referencia a la donación de una viña al monasterio. La oración, junto con la producción de vino eran, en aquella época, las actividades principales de los monjes.
En el año 985, probablemente, fue destruido por los sarracenos y reconstruido posteriormente por los Condes de Barcelona, ​​que lo pusieron bajo su protección aunque no funcionó, ya que a raíz de los numerosos ataques los monjes tuvieron que abandonarlo.
Para restaurar la vida monástica, en 1068 Ramón Berenguer I cedió el monasterio a la comunidad benedictina de San Honorato de Lerins. La pérdida de los territorios de la Provenza obligó a los monjes a marchar, el 1265, y a vender el monasterio a Guillem de Montgrí, que lo cedió a la cartuja de Scala Dei. El periodo en el que el monasterio estuvo bajo la dirección de la cartuja (s. XIII-XIV) fue una etapa esplendorosa en la que aumentó su patrimonio y se convirtió en un importante centro intelectual, con un scriptorium donde el prior compraba libros al rey Martín el Humano.
El 1415 los eclesiásticos se fusionaron con la comunidad de Tiana y esto provocó un progresivo abandono del monasterio, hasta que en 1434 fue vendido al vizconde de Cabrera que lo utilizó como fortificación ante los ataques piratas. 
Durante la guerra contra Juan II, el 1465, Bertran de Armendaris, señor del castillo de Palafolls y Montpalau, añadió elementos defensivos y fue pasando por varias manos hasta que el s. XIX se fortificó de nuevo y sufrió un incendio
 
EL EDIFICIO
Se trata de un edificio complejo, que mezcla elementos y estilos de diferentes épocas. El sector principal es románico, probablemente de la etapa benedictina de los s. XI-XII y está formado por una nave única cubierta con bóveda de cañón y ábside semicircular. 
El interior presenta tres nichos irregulares; el central, más grande, usado el s. XVIII como sacristía. Y guarda una imagen del apóstol San Pablo, obra de Joaquín Renart, y un retablo barroco del s. XVIII, dedicado a San Pablo.
Exteriormente la parte más antigua es la que no presenta rebozado y muestra sillares irregulares con materiales cerámicos de época romana. Hacia el s. XV se sobrealzó con aspilleras y probablemente también se alargó la nave, se levantó la torre con espadañas y se construyó el matacán en la fachada norte, defendiendo lo que era la puerta de entrada.
Bajo la iglesia (como si de una cripta se tratara) hay una cámara rectangular con bóveda de cañón, de la época paleocristiana s. V-VII d.C. Se trata de la única construcción que se conserva íntegra en toda la comarca.
Y hay que destacar la lámpara que hay encima de la puerta a modo de faro, utilizada antiguamente por los pescadores.
El edificio está catalogado como Bien de Interés Cultural y Bien Cultural de Interés Nacional.
 
SANT PAU
When they started to drill the railway tunnel, it was discovered that the rock had many holes. This fact dates from a story which took place during the time when Sant Pau was a monastery inhabited by Benedictine monks. It is said that they had access to an underground passage built by the Romans, which led directly to the beach. The legend says that the monks hid great wealth in a chamber of the passage, such as a figure of a solid golden demon. It is also believed that when they started the construction of the railway track and so the tunnel, they discovered a big route that might correspond to this passage. Perhaps this legend is the reason why the tunnel collapsed so many times while it was being built. One collapse took away one of the three houses of Sant Pau, that had already been evacuated, as well as the stairs to the monastery. The railway company dealt with these damages, as we can see in the reconstruction of the stairs, where bricks are one on top of the other in a vertical line, exactly the way they had built railway stations.
 
HISTORY
The building on top of Sant Pau hill is the church of the former Benedictine monastery of Sancti Pauli in Maritima, which gave its name and origin to the village. The oldest documents are from 955 A.D., and they concern the donation of vineyards to the monastery. The main activities of monks at that time were praying and wine production. Around year 985 it was destroyed by Saracens and rebuilt later on by the Counts of Barcelona, who kept it under their protection. However, it this agreement failed to endure because monks had left after several attacks.
In order to restore monastic life, in the year 1068 King Ramon Berenguer I ceded the monastery to the Benedictine community of Saint Honorat in Lerins. The loss of territory in Provence forced the monks to leave in 1265 and to sell the monastery to Guillem de Montgrí, who gave it to the «cartoixa» (monastery) in Scala Dei. Once the monastery was managed by the «cartoixa» (13th-14th Centuries), it went through a splendorous period. It increased its heritage and it became an important intellectual centre with a scriptorium, and even the prior bought books to King Martin the Humane.
In 1415 the clergy united the community in Tiana, and this led to a progressive abandonment of the monastery. It wasn't until 1434 when it was sold to the Viscount of Cabrera, who used it as a fortification against pirate attacks. During the war against John II in 1465, Bertran d'Armendaris, castle lord of Palafolls i Montpalau, added defensive elements. The castle changed hands several times before it was rebuilt in the 19th Century, and later it was burnt down. 
 
THE BUILDING
It is a complex building, as it mixes styles and elements of different periods. The main section is in a Romanic style, probably of the Benedictine period in the 11th and 12th Centuries, and it is based on a single aisle covered by tunnel vault and a circular apse. 
The interior comprises three irregular niches and the central and biggest one was used in the 18th Century as a sacristy. It contains an image of Saint Paul, the apostle, made by Joaquim Renart and also a baroque altarpiece of the 18th Century dedicated to Saint Paul.
In the exterior, the oldest part is the one without parge-work and with irregular ashlars with Roman ceramics. 
Around the 15th Century it was extended with loopholes and probably the aisle was also extended. They built the tower with bell cotes and the machicolation of the North façade in order to watch the entrance gate. 
Under the church (as if it was a crypt) there is a rectangular chamber covered by tunnel vault of the paleo Christian period in the 5th and 7th century A.D. It is the only completely preserved construction in the region. 
It is to be noted the lamp on top of the door as a headlamp, formerly used by fishermen.
The building is declared an Asset of Cultural Interest and a Cultural Good of National Interest.